Huí és dijous sant; dia de fugida general cap a qualsevol lloc que no siga el que ens nuga a la realitat qüotidina. Plou. I ho agraisc, perquè la pluja mansa em marca un ritme  evocador que em recorda el batec del cor, com una cançó de bressol.

Ara treballe a la meua taula d’estudi. Escolte els diàlegs de Quo Vadis a la tv. No la mire però m’agrada reconéixer les veus de doblatge de Robert Taylor i de Deborah Kerr. Una volta més comprove la dolenta traducció del texte.

Anote algunes reflexions per a la redacció del que serà el nostre programa electoral.

El poble no s’escolta. De tant en tant un cotxe que xafega l’aigua del carrer.

Tot Rocafort ompli el meu cap: un poble millor, un poble amable per als ciutadans, un ajuntament amb vocació participativa, i capaç d’una projecció educativa i formativa amb la qual ens hem de comprometre tots i totes. Un creixement raonable que no minve la qüalitat de vida que ja havíem aconseguit…i que ja estem perdent.

Seguisc treballant. Bona nit.