Primer cap de setmana de festes (i encara en falten dos més).

L’acte central de dissabte fou les Paelles; “menos de media entrada”, com s’explicarien els aficionats als bous o al fútbol.  És una llástima perquè aquesta és una de les activitats festeres que més gent hauria de reunir.

Crida molt l’atenció que en els pobles del voltant, la nit de les Paelles o del “sopar al carrer”, centenars i centenars de veïns i veïnes s’hi sumen; i ací cada volta en som menys. La solució no és deixar anar les coses, sinò anar per davant.

Fa ara 18 anys, l’Ajuntament governat en aquells anys pel PSPV-PSOE, va promoure la Nit de les paelles. Fins eixe moment, es cuinaven a migdia i entraven a concurs.

La calor asfixiant no era el millor ambient perquè es mesclara alhora amb la fumaguera de les paelles coguent-se al sol; i el govern socialista tenia ben clar que només amb l’entusiasme dels veïns -i l’organització i col.laboració de l’Ajuntament- era possible canviar per a millorar.

Es tractava de què la convivència diaria al carrer; les relacions socials habituals entre les colles d’amics, o entre les famílies, es convertiren en l’eix sobre el que pivotara l’ambient festiu.

Per aixó, la proposta del regidor de Festes d’aquells quatre anys, Salvador Bargues, perquè la gent s’hi involucrara en aquesta novetat, començà per animar els veïns i veïnes que engalanaren els carrers i que les colles d’amics i les famílies organitzaren les paelles al seus barris. L’Ajuntament organitzà la festa, però la col.laboració importantíssima de totes les festes, i molt especialment la del Crist d’aquells anys, la va fer possible i la convertí en un èxit absolut.

Feia goig passejar pel poble i observar el resultat: taules ben parades, elements ornamentals qüotidians ambs els què es recrearen racons preciossos on l’horta i la vida de l’horta eren l’escenari d’una nit de festa a Rocafort. Fins i tot, moltes famílies optaren per engalana-se amb la indumentària valenciana tradicional; alguns obriren l’andana i vestiren les robes que guardaven; els més majors tragueren de l’almari les bruses, i treballaren al tall perquè el seu barri, el seu carrer, lluira més bonic que l’altre.

L’un treia les eines del camp i les exposava perquè els xiquets no oblidaren la vida tradicional del nostre poble; i algunes dones treballaven els bolillos al carrer i feien rotgle.

L’Ajuntament lliurà premis a la millor ambientació, a la millor paella, al millor carrer…; però ningú estava obligat a concursar. El més important era participar.

L’any 1994, la Nit de les Paelles apujà a la plaça d’Espanya per a gaudir del primer espai públic obert que trencava -afortunadament- “la frontera quasi física” entre les persones que viviem en un mateix poble.

Han passat anys, massa anys, sense cap modificació que augmente -o mantinga- la participació. La Nit de la Paelles no reviscola, i la gent se’n avorreix.  L’Ajuntament actual (des de fa 14 anys) no mou “fitxa”; perquè el pànic que tenen als canvis els immobilitza i no gosen a fer-se avant. Per justificar-se diuen allò de sempre “açó s’ha fet sempre igual, i no cal canviar res!”

Seguirem esperant temps millors (i vindran!)

Diumenge va ser el dia gran de les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost. Enguany acomplien 25 anys des què la faren per primera volta; i alguna amiga comentava a la Llotgeta, veient-les pujar l’escala (vergonyossa), que semblaven del Rosari de lo contentes i rialleres que feien el passacarrer.

Tenia raó. Guapíssimes totes. Lluïdores i orgullosses amb els marits i els fills, o els pares i els germans, o els nebots… cirials que les escohortaven pendents sempre d’elles. És veritat. La clavariessa major: Amparo Montagud; Mariasun, Juli, Ana Murillo, Mª Pilar, Mª Amparo, les germanes Cardo (Lola i Amparo), Sole, Isabels…

Afortunadament, els anys van apujant les faldilles; i ja no es van vore vestits negres de dalt a abaix, arrossegant-se per terra. La desfilada mostrà una tendència generalitzada al vestit “de cóctel” (és a dir, per debaix dels genolls); la qual cosa alleugera la figura i li dona un aire més elegant.

Encara que el negre és el color “rei” (la tradició d’aquest color és diferent entre les clavariesses dels pobles de l’horta), també és cert que comencen a vore’s colors de la gamma dels grisos (una combinació molt encertada); i basses de blancs i beixos amorteïts sobre teles d’encaix (en valencià, de puntes)

Mentre se celebrava la Missa, havia de començar la Volta Ciclista (que anunciava el Programa de Festes a les 12,30)

La grúa netejà de cotxes la zona de bon dematí; però la Volta es va suspendre. Anit mateix encara no se savia exactament per què. Uns parlaven de l’hora tan intempestiva: les 12,30h del matí en plé de l’estiu, quan abans es corria de vesprada.  Altres contaven i no paraven del mal estat de la majoria dels carrers.

A hores d’ara encara no sé la raó de veritat; però si servix perquè el govern municipal s’ho repense -com tantes altres coses-, caldria valorar si no pagaria la pena tornar a un horari més suportable per a tots.

La nit de diumenge acabà amb la processó i el castell. Una participació mínima en els carrers; i la comprovació de què xafar-los ens transporta a un poble dels anys 50 pel pèssim  estat en el qual es troben. Clots, pedres soltes, badats en l’asfalt, lluminàries agonitzant… (aixó sí, les faroles encesses a la llum del dia!!)

La Mare de Déu d’Agost de l’any 2010, ja té Clavariessa Major: Rosa Bargues. La colla de dones que l’acompanyen és ben llarga; i de segur que si es fan avant totes, de hui en un any les alfàbegues tornaran a eixir al carrer i ens trobarem ací mateix celebrant-ho.

Un bes molt fort, Rosa; i molta sort!