17 de setembre de 2009, dijous.

Abans que aquesta vesprada buidara de la seua panxa un altre diluvi, Pepet “el zurdo” ha mort.

El vaig vore per última volta a boqueta de nit del dia de la processó de la Mare de Déu d’Agost. Ell i la tia Amparo, la seua dona, esperaven l’anda davant de sa casa amb les portes obertes de bat a bat; ell, assegut a una cadira de rodes, i ella al seu costat fregant-li la mà. A partir d’eixe dia, el zurdo ja no tornà a esperar vore passar cap anda més (ja en tenia prou d’andes amb la que ell carregava)

Pepe era el pare del meu gran amic Boro Bargues, i durant tots els anys que fá que visc ací (¡un bon grapat ja!) he conegut eixe home amant de la terra sobre totes les coses, un llaurador que escoltava els batecs del camp amb la mateixa docta cura que un metge observa el comportament del nostre còs.

La terra, l’aigua, el camp, els arbres, el reg, la sèquia, el motoret, les taronges … la vida d’un home que mirava el cel amb la picardia de qui sap que la veritat està només en la terra que xafes i que treballes.

Bon viatge, Pepet!

(L’acomiadament religós, demà divendres a les 4 de la vesprada a l’església del poble)