2 de novembre de 2009, dilluns

Bufa el ponent sense vergonya i José Luis López Vázquez ha mort en una data assenyalada: el dia de Difunts.

Amb l’actor López Vázquez generacions d’espectadors s’han mort de risa perquè expiaven els pecats propis i s’hi miraven reflectits. També n’hi hagué qui morien de gana quan aquell home baixet, lleig i eixut, ixia victoriós de les calentes refregues del «destape» de l’Espanya dels 70.

Amb ell descobrirem l’angoixa, i coneguerem que era morir-se de ràbia mentre no hi havia mans de què el tragueren de «la Cabina»  que se’l havia engolit davant dels morros de tot un país cec i sord per a eixes i altres coses.

Després ens va acompanyar a morir-nos de vergonya, quan de la mà del seu personatge de Adela, («Mi querida señorita», 1971), i sense que ningú encara ens hagués tirat a la cara que era possible un drama com aquell en la vida de qualsevol, va donar un repàs magnífic als sentiments d’un home atrapat en el còs d’una dona.

Jo hui volia parlar de morir-nos en vida, perquè ens passa un poquet cada dia quan ho fem per la pena, per la vegonya, o per l’amor. ¡Però mireu com és la vida, que la mort real d’un actor fantàstic  ho ha fet per mi!

 

Anuncio publicitario