10 de març de 2010. Dimecres

Fa un temps vaig escriure un “post” on comentava algunes de les fotografies que relataven  la història d’eixos dies:

 https://amparosampedro.wordpress.com/2009/10/01/%c2%a1fijemonos-todos-en-la-lucha-final/

Intervingué una persona que em recriminava com era possible que m’atrevira a interpretar unes “fotografies estàtiques” que -segons ella afirmava- res tenien a vore amb el que passa en el nostre poble.

La història s’escriu amb paraules i amb imatges; i en la meua resposta a eixe intervinent,  ja vaig explicar que la fotografia periodística (el fotoperiodisme) forma part del discurs professional d’eixe àmbit, i que la realitat que s’hi retratava també és nostra.

He tardat molts dies en empassar-me el que m’he trobat des què, dijous passat, s’inaugurara al MuVIM el paquet d’exposicions d’aquest trimestre, fonamentat, precíssament, en la paraula i la imatge.

Ahir, un periodista, (Emili Piera, Levante-emv, 9 de març), al fil de l’escarotada que ha provocat la  retirada d’una de les exposicions, i reflexionant a propòsit de com estem d’acostumats a vore en els mitjans de comunicació fotografies que relaten els fets que patim cada dia -hui una, demà dos, passat una … -, sense que aixó ens afecte massa, Emili Piera dia:

“[…]nos fuimos habituando al veneno y ya no nos dañaba. Mitridatismo, creo que se llama. Pero recibir de golpe una dosis mayúscula de realidad, te deja turulato si no te mata”

Crec que m’ha passat exactament aixó. Sóc -segurament en menys dosi que d’altres- víctima també del mitridatismo, i quan la realitat se’m passa per davant meu sense dosificar-me-la,  em deixa turulata.

Les circumstàncies al voltant de l’exposició, (ja famosa en el món sencer, “Fragments d’un any. Fotoperiodistes Valencians, 2009”), ens ha servit a uns perquè no oblidem que queda molt a fer encara en l’àmbit de la pedagogia política més rudimentària, si de veritat volem que la democràcia avance en la nostra terra;  i a d’altres, perquè comprenguen i accepten que la llibertat d’expressió és un dret fonamental sense el qual no és possible construir cap espai on càpiga la voluntat intel.ligent i conciliadora per a debatre opinions i idees. Si més no, seria prou que entenguen que les institucions públiques no són propietat privada de ningú, sinò patrimoni polític de la ciutadania que se’l ha guanyat a pols.

Haurà qui llegirà els “post” que escric hui, i seguirà pensant que res de tot açó té a vore en el meu poble. Jo dic que sí, i també he d’engolir-me la pena.

Anuncios