17 de març de 2010. Dimecres

Qui ho diria, que sabem que tot acaba; que més tard o més prompte tot se’n va per l’aire per molt  que es capfiquem a pensar la vida com un fil interminable.

Qui ho diria, que hui som i tirem avant, i demà no som i altres seran els que ho hagen de fer carregant amb la nostra pèrdua.

Però ningú no diu res un dia com hui perquè ens quedem muts de pena, i desemboliquem la troca buscant el cap que ens ho explica quasi tot.

P.D.: de Mª José (“la de l’Estanc”), no oblidaré la seua delicadesa en el tracte, ni la mirada de xispetes que acompanyava la seua sonrisa preciossa. De Mª José, la seua veu queda i elegant, perquè el silenci no empudegue encara més la seua absència.

Ja descansa en pau.