17 de març de 2010. Dimecres
Qui ho diria, que sabem que tot acaba; que més tard o més prompte tot se’n va per l’aire per molt que es capfiquem a pensar la vida com un fil interminable.
Qui ho diria, que hui som i tirem avant, i demà no som i altres seran els que ho hagen de fer carregant amb la nostra pèrdua.
Però ningú no diu res un dia com hui perquè ens quedem muts de pena, i desemboliquem la troca buscant el cap que ens ho explica quasi tot.
P.D.: de Mª José («la de l’Estanc»), no oblidaré la seua delicadesa en el tracte, ni la mirada de xispetes que acompanyava la seua sonrisa preciossa. De Mª José, la seua veu queda i elegant, perquè el silenci no empudegue encara més la seua absència.
Ja descansa en pau.
Blog de Amparo Sampedro Alemany 
20 marzo 2010 at 11:16
Jo no oblidaré la seua mirada de xispetes, ni el seu somriure preciós, ni la seua elegància i delicadesa. Ni la seua amabilitat, ni les seues mans fortes, ni les seues ganes de viure, ni la seua energia.
No podré oblidar tantes coses, el buit es tan gran, que sé que no podré omplir-lo mai.
Sé, que igual que fa dos nadals ma mare plorà al recordar a sa mare, la meua avia a la que no vaig poder conèixer; d’ací 30 anys jo ploraré quan recorde a ma mare, l’avia dels meus fills als que no podrà conèixer.
Moltes gràcies Amparo, moltes gràcies a tots, moltes gràcies per fer-nos sentir tan especials, per fer-nos saber que ma mare era especial per tanta gent. Perquè ara, després de 33 anys, jo ja sé que vull ser de major.
Jo de major vull ser com ma mare.
21 marzo 2010 at 23:14
I faràs be, i seràs una gran persona com ho era ella. Salut i un abraç amb el meu sentiment.
23 marzo 2010 at 14:22
Vull agrair a Amparo Sampedro l’oportunitat que em dóna de poder publicar unes línies en record de Mari Jose Marco
23 marzo 2010 at 14:28
Jo pense que el que fa a un poble realment diferent és la génte.
Fa poc Mari se ens n’ha anat el nostre cosí José Luis i ara te n’has anat tu, per a mi Rocafort és un poc menys Rocafort. Quan vaig a l’Estanc jo pense “ hui al matí li toca a Mari’, però no, ens has fotut Mari, ja no et ‘tocará’ a tu».
Ja no podré veure’t caminant molt lleugera amb el teu alegre somriure en els llavis, el cabàs, les ulleres de sol…… «me’n vaig que tinc pressa, he de fer-li el dinar a Pepe».Hi ha una frase molt coneguda que diu que «sempre se’n van els millors», però en este cas la frase està plenament justificada.
Estic segur que una nit de d’estiu ens trobarem de nou, assentats en el bancalet de la tia Pepa com féiem de xicotets, sopant d’entrepá…..”quin cotxe passarà primer, mmmmm.. el del tio Rovira? o serà el de Don Nicolas……mmmmm o pot ser el de ‘decimitas’?, diuen que demà passarà la machacadora……. és molt tard Mari, son les 10, el Tio Paco i la tia Pepa ja estan entrant les cadires.»