13 de juliol de 2010. Dimarts

De bon dematí entre a un bar a fer-me un café del temps, perquè la meua hipotensió suporta malament la xafigor de l’estiu valent que estem vivint.

Trobe un ombra debaix d’un arbre ben frondós; vestisc de blanc radiant i repasse l’agenda del dia: visites importants i reunions de treball.

Arriba el got amb gel i llima, i vesse el café amb cura. Ho faig mentre pense que aquesta maleïda hipotensió enguany em farà patir de valent perquè els sabuts de la metereologia ja han anunciat un estiu infernal.

Un esclafit em deixa el cul del got  a una mà, i m’escampa el café a sobre. D’un bot salve el bolso i l’agenda, però el café regalima sobre el blanc lluent del vestit … tic-tac-tic-tac, ¡no tinc temps!

Apuje volant al despatx i busque en la bossa d’emergències que ara viatja amb mi; els companys em recorden que és dimarts i tretze. I, efectivament, no hi porte cap muda.

Ixc del treball i creue la plaça; no sé per què ho faig, però m’acoste a la botiga on vaig vore divendres un vestit preciós al 50% del seu preu, i del qual no hi havia la meua talla ni se’n esperava.

Entre, i la dependenta és queda bocabadada:

–  “Què li ha passat?” 

– “Dimarts i tretze, m’han dit!”

– “Quina sort té vosté, perquè el vestit aquell que li agradà sí que el tenim! És difícil que passe perquè en rebaixes eixa talla …, però anit entrà una… i ara està al 70%”

– “Per aixó vinc … dimarts i tretze havia de ser el meu dia de sort!”

Porte un vestit preciós i baratíssim!