4 d’octubre de 2010. Dilluns

El primer dia d’octubre, divendres, “la Tia Amparo”  s’acomiadà del món.

Ho va fer tranquil.lament, com qui sap que, després de una vida valenta i dolguda, l’últim esforç és adormir-se i poder estalviar-se, almenys, la pena de l’adéu definitiu.

Vaig conéixer “la Tia Amparo” només arribar al poble, fa ja 23 anys. Ella i el seu home, Vicent, eren la memòria en vida d’una guerra dolorossísima, i d’una post-guerra encara més i més cruel.

Amparo era valenta: molt valenta. Va fer valdre els seus principis (“sóc socialista, i moriré socialista“, em deia), però mai no va consentir que eixos principis la separaren ni um pam de les persones del seu poble. Serà que els principis ètics fonamentals de la igualtat, la solidaritat i de la justícia, són els que ens unixen a un bon grapat de persones per damunt de disntincions partidistes i partidàries. I aixó també m’ho va ensenyar ella.

En el mes de maig, l’agrupació socialista i la Casa del Poble, li vàrem retre l’homentage que mereixia una dona com ella. Els seus ulls, ennnuvolats per les malaties que l’atrafegaven, encara recordaven la lluentor dels dies passats. Quan em vaig acostar i li vaig donar l’últim bes, m’apretà la mà amb una força sorprenent; jo me la mirava, i encara que ella estaguera confonent el present amb qualsevol instant del seu passat, jo vaig compendre que era nostre, i amb aixó hi havia prou.

Per motius de treball, no vaig poder acompanyar les despulles de la Tia Amparo dissabte passat.  Però la sort de conéixer-la i de compartir amb ella els valors pels quals ha estat estimada per tots, ni la mort ho podrà esborrar.

A Vicent, el seu fill, i a la resta de la seua família, tot el meu afecte.