Diverdres 25 de maig de 2012

No escriuré la teua necrològica, reina. Aixó faltava! (em marmolaries perquè me n’adonara de la teua ràbia i de la teua pena)

Hui, en el diari Levante, Francesc Arabí explica qui eres i on estaves i encara en falten de periodistes i amics que escriuran sobre la teua trajectòria, la teua professionalitat i la teua valenta aportació a la societat valenciana. No te’n faltaran de necrològiques perquè és difícil païr la mort, Pilar. I tots ho faran millor que jo.  Fa unes hores el diari El País, ha publicada la seua signada pel teu estimat amic Pep Torrent.

 

Però des què ahir al matí vaig conéixer la notícia de la teua jo només vull recuperar les rialles dels nostres records.  

He plorat, sí, perquè quan el passat es converteix en l’única opció és que el futur ja no existeix. Tot i aixó el meu cap treballa per sumar els moments fantàstics que al llarg de més de 30 anys ens hem regalat.

Inoblidable compartir amb tú i amb Pepa Benavent  uns anys extraordinaris treballant de valent  per a dignificar una tasca fonamental en favor del respecte per les institucions desde la nostra perpectiva de funcionàries, servidores públiques i responsables del Protocol de les instucions a les quals serviem ja en els 80.

Totes tres ens passarem anys per capgirar un Protocol antic i vergonyós, una feina responsable a la qual se sumaren en el temps altres funcionaris magnífics.

Defensarem les institucions per damunt de tot i ensenyarem amb paciència -i més d’un embolic- que les persones passen però que les instucions sempre queden.

Però encara havia d’arribar lo pitjor… i arribà i ho patirem. “La institución es la persona y el partido”, clamaven. I tot s’afonà. Ni servei públic, ni respecte institucional. 

I què importa ara? -pense. Oblida’t, oblidem-ho. Ja s’ho faran…

El que vull és mantenir fresca la memòria dels nostres dinars on Pepa, tú i  jo esbrinavem l’actualitat, rèiem i seguiem mantenint l’esperança de que altra realitat havia de ser possible.

El que vull és acaronar el record de la teua abraçada i sentir la humitat de les teues llàgrimes d’alegria la nit del 22 de maig de 2011… “¡eres la meua alcaldessa, Amparito!” -i ploraves com jo ho faig ara… tú pel futur del poble on vivies i jo pel present que m’ha furtat a la Pilar López i Surroca, una dona  compromesa amb el seu poble (fundadora de l’ACER de Rocafort), lliure, valenta i decidida.

Has arribat a l’Ítaca de Kavafis. Bon dia, reina!

Anuncios