31 de maig de 2017.

(El que trobareu a continuació és el que vaig escriure s’endemà que la meua filla volara cap a Suècia per treballar-hi. L’he trobat revisant els esborranys que acaben a la parera.

No sé quina és la raó per la qual este post no el vaig publicar; potser estava molt trista perquè encara havíen de passar un parell llarg de mesos per tornar a veure-la i el texte no ho reflectia; o potser no va ser aixó.

Ara, en rellegir-lo abans d’enviar-lo a la paperera, he pensat que sí. Que sí que el publique. Potser siga perquè precisament hui ella està tornat cap a Suècia i hauran de passar altra volta un parell de mesos fins que torne a veure-la; o potser tampoc siga per aixó)

 

 

Dissabte 25 de febrer de 2017

 

Tornem de Tarragona on Fiona ha viscut els darrers onze anys. 

És Biotecnòloga, doctora cum laude en Salut Mental i Recerca del Neurocompartament amb menció internacional, investigadora i coordinadora de l’assignatura Biologia del comportament, máster en no sé què i no sé en quina cosa més; amb publicacions en revistes científiques i presentacions en congressos internacionals, plurilingüe en castellà, català, anglés i francés i nocions avençades d’alemany, i ahir volà cap a Suècia.

Onze anys d’estudis superios acadèmics és una inversió de molts diners. No parle de l’esforç familiar en tots els aspectes, que d’això ja en sabem; parle d’alló que l’Estat -és a dir, cadascú de nosaltres- ha aportat durant molts anys perquè tota una generació (i d’eixes ja en portem almenys dos) estiga enllestida per a revertir en la seua societat allò que ha rebut d’ella: coneixement i talent.

Està be, molt be, que els joves milloren el seu aprenentatge vital i acadèmic en altres països. La meua filla ho va fer a Viena i a París també, amb el suport econòmic de xicotetes beques per a universitaris.

Però no és aixó, no.

Cada pas endavant que un investigador espanyol dóna, se’l ha de finançar ell mateix. Cada assitència a un congrés internacional, a una reunió de treball europea, a una cita nacional d’experts, els costa de la seua butxaca perquè l’ajuda econòmica que reben dels organismes públics als quals representen és mínima.

En els seus primer viatges fóra d’Espanya per assistir a congressos o reunions internacionals especialitzades, ella es sorprenia de com i de quina manera eren tractats els investigadors científics en altres països.

Recorde que durant la seua estada a Paris, els companys de recerca de la Universitat es queixaven perquè no hi havia diners suficients que permeteren avenços rellevants. A ella, però, no tenir que fer servir els mateixos guants de làtex durant més d’un dia ja li semblava un luxe.

Tant de bo el cas de la meua filla fora aïllat! Però no es així, en coneixem molts casos. Massa i tot.

Estem avergonyits d’escoltar els joves investigadors com s’ho fan per tirar endavant.

Formades, capacitades, educades, valentes, treballadores, solidàries, coratjoses, curioses, informades, crítiques… Portem molt de temps “exportant” els nostres millors recursos: les generacions de joves per les quals tant havíem lluitat les persones de la meua.

 

 

Resultat d'imatges de volando en avión fuera de España

 

Ai mare, quin país el nostre!

 

 

 

 

 

 

Anuncios