Jueves 23 de febrero de 2014
Hoy ha lucido un sol espléndido, sin embargo tu habitación es aún más oscura. Ya no hay viajes de ida y vuelta para aliviar tu dolor terrible.
No estábamos todos, pero todos los que estábamos hemos acudido enlazados por el mismo nudo: en la garganta, en el estómago, en el pecho, en el alma… Incluso hemos sentido a quienes no han podido estar porque el nudo era inmenso, Clara; excedía los límites de la sala que -abarrotada- obligaba a fundir los sentimientos en un único suspiro, en una única lágrima brillante y decidida a abrirse camino entre tanta tristeza. Como si quisiera limpiarla, como si pretendiera disiparla. Como Floreal hubiera querido.
Sonaba la Rapsodia húngara núm. 2 de Listz que, José Luís, su hijo mayor , eligió porque era la pieza favorita de Floreal.
Un precioso silencio para reconocernos, mirarnos a los ojos y buscar en los otros esos recuerdos que nos unían. Por eso ha crecido una nube sobre nosotros, Clara, una nube tierna y esponjosa, húmeda y blanca donde han ido a parar nuestras evocaciones, sus paseos, sus saludos, su risa, su humor, su amabilidad, su bondad, su humildad…
Ha entrado el féretro, Clara, había unas flores que recordaban su militancia y he colocado la pequeña fotografía que me regaló hace tiempo. Un par de Policías han custodiado la sencilla caja como merece quien ha sido alcalde de nuestro pueblo. Allí estaba su cuerpo enfermo y abatido. Era solo su cuerpo, Clara.
En las primeras filas, vuestras familias. Sus hijos, su hermano, tus hijas, tus nietos… rotos de dolor, hundidos en la pena.
Un poco más allá, el mundo entero, Clara. El mundo de Floreal: sus amigos, sus compañeros, sus vecinos, la gente, la bendita gente corriente que él tanto amaba y por la que tanto trabajó. Una hermosa diversidad de gente de la que él se sentía orgulloso.
Clara, he sumado las palabras de quienes tanto le queríamos y le respetábamos; he reunido una parte de sus recuerdos y he construido un texto para intentar describir lo que sentíamos. Creo que era justo explicar ese nudo tristísimo que alojábamos todos en la garganta, en el estómago, en el pecho, en el alma…
Hui acomiadem al nostre veí, al nostre amic, al nostre company i a qui va ser el nostre alcalde durant més de 5 anys.
Ahir de bon de dematí, Floreal -el fill d’Amparo «la bona» i de Carmelet «el coixet»– se’n va anar per a sempre.
El seu cor cansat i malalt va dir prou, i l’amic Floreal va contestar que bé, que avant… Que aixó tampoc ho anava a discutir després de massa temps lluitant contra ell, contra un cor que l’impedia de fer la seua i com ell volia.
I la gent de Rocafort, del seu poble, ens hem quedat orfes de la figura de l’home que tant hem estimat. De la seua saviessa, dels seus consells, de la seua humanitat i de la seua humilitat.
Esta sala plena demostra que potser pocs com Floreal descansen en Pau. En pau amb ell mateix, en pau amb la seua família, en pau amb la seua Clareta, amb els amics, amb els companys, amb la gent del carrer que sempre trobaren en ell a l’home bó que se’ls escoltava, que els animava, els abraçava o simplement els agraïa amb la mirada tot el què li reconeixien.
Floreal era «en el buen sentido de la palabra, bueno…» I ell mateix ho haguera pogut dir com ho va fer el poeta sense que aixó escandalitzarà ningú.
La seua figura seguirà entre nosaltres perquè ningú haríem d’oblidar tot el que ha fet pel seu poble. Aconseguir la construcció del col.legi, transformar les veus dels pares i les mares dels alumnes en una organització pels seu drets i la seua participació en l’escola; i ja com alcalde, com a primer alcalde socialista del poble, treballar de valent perquè tinguerem un centre de salut, un poliesportiu en condicions, una Llar per als Jubilats ben digna, el disseny urbanístic ordenat de Rocafort, o recuperar per al poble l’Antic Convent dels Agustins, entre altres.
I no només aixó, sinó la seua immensa capacitat d’estimar i d’entrendre a la gent i de demostrar.ho des dels movimemts socials i l’activitat honesta i honrada de la Política.
No conec a ningú que no recorde els anys de de l’alcaldia de Floreal amb carinyo i amb molt de respecte; el mateix que dedicà a totes les persones del poble, viviren on viviren i pensaren el que pensaren.
Perquè la lliberta va ser per a Floreal la seua bandera i el respecte a l’èsser humà un dels principios més valuosos que sempre defengué.
Vaig tenir l’honor de treballar amb Floreal ( i ací estan ara les peresones que compartirem amb ell aquell temps: Paco Soler, Voro Bargues, Pilar Núñez i Pepe Béjar), vaig tenir l’honor de riure’m amb ell, d’apendre d’ell -fins i tot a jugar un poc millor al «truc», tot i que mai arribaré a fer-ho com ell o com el «professor» Ricardo Pérez, com ell el nomenava- vaig tenir l’honor de estimar-me’l per la seua integritat, la seua manera tant valenta d’encarar els problemes i resoldre’ls.
Com a veïna, com a ciutadana, com a compaya seua i com alcaldessa, hui plore amb tots vosaltres la pèrdua de l’amic Floreal Silvestre.
La pèrdua d’aquell xiquet de 14 anys que en pujar-se per primera volta a un escenari -que era una teulà- quan el poble organitzà una festa per tal de poder ajudar la seua família després de l’incendi de sa casa, li tremolaven les cames i només pugué dir: Gràcies!
La paraula màgica de Floreal: Gràcies. Sempre agraït als demés, sempre amb la mirada agraïda al desmés…
I hui és hora de què els demés, tots nosaltres, li diguem a Floreal que no; que gràcies a ell, que gràcies per convertir la seua aventura de vida en la felicitat que sigut capaç de donar-nos; que gràcies per compartir amb nosaltres els seus somnis i els seus fets.
Gràcies, Floreal Silvestre, ara ja pots torna a pujar amb aquell tricicle de ferro fet pols amunt i avall per carrer del Pí, te’n pujaràs a les teulades i seguiràs defenent la teua bandera de llibertat.
Mai sabrem si els teus toranaran alguna volta, vell anarquista i llibertari, però si aixó passa tú has estat al costat de qui també és el esperem.
Gràcies, amic, gràcies Floreal!
Abandonamos la sala envueltos en aquella nube de ternura que entre todos habíamos lanzado al aire.
Casi estoy por asegurarte que ví a Floreal divirtiéndose en ella.
Un beso, tesoro!