29 d’agost de 2010. Diumenge
Divendres amanegué dolorós.
La discomòbil de la nit del Carnaval arrumbava el fem pels carrers i la calor empitjorà les coses. A mig matí, el ponent ja bufava immisericorde. Ixir al carrer era una gosadia, i els pocs veïns que decidirem de trepitjar l’asfalt patiem la pena d’advertir-nos-ho en veu alta.
El 27 d’agost de 2010 ja està enregistrat com el dia més calurós dels darrers 100 anys a València. Una altra data per al record.
Eixe dia de flama ens afonà a tots en la boira del fàstic: el fàstic de la calor insuportable, i de tants altres que en portem a sobre ara com ara.
Va ser a boqueta de nit quan els xiquets de Sant Agustí es feren avant, perquè és la pòlvora que ells boten foc i la Música que els acompanya l’anunci que ens convoca: «la duta del Sant» obrí portes i finestres, i la gent va ser valenta perquè malgrat els 40º que a eixes hores encara ens mantenien ensopits entre el fàstic i l’asfixia, quan el Sant arribà a sa casa nova esclatà la festa.
Per la nit, les «albaes» passejaren el poble; i, amb els palmitos enlairats com escuts contra el foc que encara brollava de la terra, de boca en boca rodava l’infern del ponent.
De boca en boca. De boca en boca la poqueta gent que s’arrimà a l’Ajuntament a sentir les albaes que es dediquen a l’alcalde; i de boca en boca la notícia que desvetllà el versaor: l’alcalde i la seua dona seran agüelos al febrer (enhorabona als dos!)
De boca en boca la inesperada visita que la Filà dels Bereberes es trobaren en vore acostar-se la comitiva. (La sorpresa va ser un enginy del regidor de Festes que no calculà el trasbalsament que podia causar)
De boca en boca passà la nit, i la discomòbil mogué.
Al s’endemà, -ahir dissabte- sapierem que, de moment, tampoc hi haurà Clavaris de Sant Agustí l’any que ve. De boca en boca.
Per la nit, la gent xafà el carrer; tragueren cadires i ganes de festa perquè els Moros i Cristians ja arrosseguen una tradició de 25 anys al poble. Però de boca en boca botà la decepció d’una Entrada que protagonitzaren només quatre filades: Cristians (els xiquets de Sant Agustí, i Els Llauradors); Moros (Ben-Al-Katre, i Bereberes).
Uns i altres s’esforçaren perquè s’escampara la Música, el ball i la solemnitat pel carrer López-Trigo avall. Però ningú d’ells, que han oferit al poble el seu treball i el seu entusiasme per mantenir viva la festa i millorar-la any rere any, en són responsables de la decebuda percepció que la gent va tenir.
Les boques en parlaven, i algunes, entre la tristor i la ràbia, feien el diagnòstic encertat dels símptomes que patim.
Blog de Amparo Sampedro Alemany 