Divendres 4 de febrer de 2011
Ahir de vesprada, una mare retratava els seus fills al Parc de la Llum. Demanà permís als operaris que han començat a desmotar-lo aquesta setmana, i va poder fotografiar els xiquets (ja majorets) junt a la serp gegant, junt a la font de l’arc de Sant Martí…
– «¿Un album para el recuerdo?», li vaig preguntar sense conéixer-la
– «Es que la infancia de mis hijos es el Parc de la Llum, y verlo ahora… ¿por qué lo han dejado perder, por qué?
Vaig preferir no contestar-li la veritat, perquè la gent necessita explicacions raonables i la veritat sobre l’abandonament del Parc de la Llum, no ho és de raonable.
El Parc de la Llum va néixer l’any 1993, fruit d’un projecte novedós que recreava i narrava una història pròpia. El gran encert del Parc era estar pensat i dissenyat des de la perspectiva (emocional i física) dels més menuts. No era un parc a l’ús, i els adults ens trobavem una mica estranys quan el xafavem. No era per a nosaltres sinò per als xiquets i xiquetes, que se’l miraven com un espai fantàstic i especial.
En aquell temps, (entre els anys 1993 i 1995), l’originalitat del parc atreia i venien autobussos dels pobles del voltant plens de xicalla per passar el dia al Parc de la Llum. Un parell de joves ( d’aquells que es declaraven «objectors de conciència» a l’acompliment del servei militar, i, a canvi, prestaven un servei a la societat), animaven els xiquets, amb jocs i contes, a deixar-se dur per la seua imaginació.
Hi havia gent (adulta) que, tot i considerar «raro» el Parc, admirava l’èxit que tenia; d’altres l’acceptaren i van agrair la novetat. I d’altra gent (tant adulta com els anteriors), escamparen una campanya contrària introduint «raons» inqualificables.
Arribà el maig de l’any 1995, i el govern municipal va canviar; el Parc, inexplicablement, canvià també a poc a poc. L’Ajuntament eliminà els contes, els jocs i la presència de joves animadors.
Passaren els mesos, els anys, i el Parc començà a manifestar signes d’abandonamet: els jocs infantils que es trencaven no eren reparats, no es repintaven les parets, ni es canviava la sorra de la trapa (el foso) on els més xicotets tant disfrutaven, ni es netejaven les fonts, ni es tractava el ferro amb el qual estaven fets algunes figures ornamentals… Finalment, el Parc contenia més elements perillosos que no atractius.
Les queixes es multiplicaven, però l’Ajuntament tancava les orelles. La sort era l’arribada de les eleccions; un parell de mesos abans, el govern local enviava un grup d’empleats municipals que netejaven tot, pintaven, omplien la bassa d’aigua, retiraven els jocs trencats, i els canviaven per altres nous (només una volta va passar aixó, amb motiu de la publicació d’una normativa general de seguretat)
El Parc recuperava una part de la seua Llum antiga. Passada la cita electoral, l’abandonament era total.
¿Per què?, es preguntaran alguns veïns. ¿Per què…?
La resposta no és raonable perquè la veritat tampoc ho és: el Parc de la Llum havia que fer-lo desaparéixer, com fora, però havia de desaparéixer de la memòria de la gent, dels records dels xiquets i xiquetes d’aquells anys. ¡Fóra!
El temps ha fet el seu treball, i l’Ajuntament ha fet el seu.
Ara, el govern municipal (el mateix que durant 16 anys ha provocat la seua ruïna), ja ha enllestit el final. A càrrec del Plan ConFianza, més de 270.000€ es destinaran a demoldre el que queda del parc i a construir-ne un altre . En algún lloc he llegit que l’alcalde vol canviar-li el nom i ja l’ha triat: Parque de los Vientos…
Com li deia l’altre dia un operari a un xiquet: «Todo, todo va fuera». «¿Los pinos también?, inistí la criatura … «No, los pinos se quedan«…
Afortunadas las ardillas, vaig pensar jo.