5 d’abril de 2010. Dilluns de Pasqua

Al fil de la immediata apertura pública del sumari del cas “Gürtel” -aquesta mitjanit-, algunes persones ens preguntem quina pot ser la raó per la qual la dreta (encarnada quasi sencera en el PP, en totes les seues vessants: extrema, lliberal, neolliberal, conservadora, a-política …) reacciona de manera tan diferent com ho fa l’esquerra, davant d’un assumpte tan greu com la corrupció.

Xerravem d’aixó al migdia de hui els meus amics i companys Luís i Felipe.

Luís, embolicat com està amb l’últim curs universitari de Sociologia, ha possat sobre la taula una teoria senzilla: el diferent concepte de servici públic que mantenen la dreta i l’esquerra.

Segons aixó, la dreta assumix que l’acció de govern no és sinò l’aventura “pura i dura” de creació de riquessa i de negoci (per a la societat); i aconseguir-ho, per damunt de tot i de tots, és un objectiu prioritari que paga la pena que la ciutadania ha de patir perquè els “gestors” d’eixe mètode s’embutxaquen la part que en correspón a la seua “dedicació”.

Hi ha cassos de corrupció a dreta (molts) i a esquerra (menys, però més que suficients), però la pràctica ha demostrat moltíssimes voltes que la resposta dels dirigents dels partits afectats i la de l’electorat no és la mateixa. Un votant d’un partit d’esquerres castigarà durament les accions corruptes, i canviarà el vot o se’n abstindrà. Un votant de la dreta, difícilmet actuarà igual.

Com, sinò, s’explica l’actitut de l’electorat valencià davant de cassos com el de Fabra a Castelló, o el de Camps a València i el seu imparable ascens en les enquestes d’intenció de vot?

Per a la dreta i una part molt important del seu electorat, -segons eixa teoria-, quan el “gestor” és pillat “in fraganti” el que demostra és una torpessa que mereix, primer, el recolzament “paternal” dels seus preceptors, i si la Justícia se’n pronuncia al respecte amb contundència, l’aïllament del grup i poc més. Sense cap acte de rebuig públic del seus partidaris (i molt menys dels seus votants) que poguera deixar palés que l’actuació per la qual “el gestor” del que hi ha motius més que raonables per a sospitar de les seues malifetes, o del que ja ha estat comdemnat oficialment, no és compartida per la resta del grup.

L’esquerra, però, partix d’un concepte ben diferent del gestor/càrrec públic: és un servidor la funció del qual és l’administració del béns i dels recurssos públics. No s’admet mai que en pugar treure profit personal de la seua dedicació; i si ho fa, és rebutjat públicament no només pels seus co-religionaris, sinò pels votants esquerrans i progressites sense distincions.

La teoria que Luís ha raonat no és “marciana” (ha estat estudiada profussament), i no em neguareu que resulta esgarrifossa perquè significa que la lluita per una gestió pública transparent i eficient és desigual i evident: la dreta, i la resta de la societat que no combreguem amb eixe concepte “econòmic/professional” de la Política, no parlem el mateix llenguatge.

La veritat siga dita, la regidora Carlota Navarro m’ho repetix amb freqüencia en els debats del plé: “Sra. Sampedro, claro que nuestra manera de gobernar es diferente a la de ustedes; claro que nuestro proyecto no tiene nada que ver con el suyo: ¡es totalmente distinto!” (aixó, sense anar més lluny, en el del passat 30 de març)

¿Serà veritat, doncs, que no n’hi ha mans?

Jo, en qualsevol cas, seguiré treballant perquè tota la societat considere inqüestionable la lluita contra la corrupció, i el càstig polític i social a aquells que la practiquen; que no només siga patrimoni de l’esquerra. Uns i altres mereixem polítics honrats i dignes de la representació que els hem confiat.

I de la teoria, que en parlen els sabuts com un fet del passat que la ciutadania va voler erradicar.